Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista anà acompanyadade l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.
En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català del 1946.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, el dramaturg Josep M. de Segarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intents de Sagarra per insinuar nous camins l'obligà a tornar a la fórmula del "poema dramàtic".
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el 1959 el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, es a dir, el Teatre Romea.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés de traduccions de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna.