dilluns, 28 de gener del 2008

Joan Oliver




Joan Oliver és un autor nascut el 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba. L'any 1928, publica el seu primer llibre i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934. D'altra banda, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat "realisme històric".
La seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: la postura crítica contra el poder polític i el conformisme social. Format els anys del noucentisme i les avantguardes, Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i uns marcats pressupòsits ètics.


Dels origens burgesos al comrpomís

Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Educat, doncs, com a fill de casa bona, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols, entre d'aletres.
L'any 1923, aquests autors es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà preudònims diversos. El 1925 funden les edicions La Mirada. Veiem així com en el grup de Sabadell es combinen la influència avantguardista amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.
D'altra banda, Oliver va col·laborant també en les publicacions importants de l'època. Es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull. Si el primer llibre publicat és del 1928-Una tragèdia a Lil·liput, narracions-, és el 1934 que es dóna a conèixer com a poeta amb el pseudònim que ja sempre més utilitzarà per a aquest gènere: Pere Quart.
La primera gran sotragda en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans. Si Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, l'obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució. Acabada la guerra, s'exiliarà a França, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.


L'exili i el retorn

A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador: col·laborador de Catalunya i de Germanor. Aviat esdevindrà director d'aquesta última i fundarà amb Xavier Benguerel la col·lecció "El Pi de les Tres Branques", on s'editaran des de les Elegies de Bierville de Carles Riba fins al seu propi Saló de tardor, un llibre de poemes melancoliós. De retorn a Catalunya l'any 1948, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà el Premi de President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la co·lecció "El Club dels Novel·listes", col·labora amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i treballa des de l'any 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció de la versió castellana del Diccionario Literario Bompiani.
Aquest darrer fet serà important, ja que a l'esmentada editorial hi coneixerà uns quants estudiants universitaris que el valoraran com a mestre i en facilitaran el reconeixement. A més, en aquesta època apareix Vacances pagades(1960), que entronca amb l'anomenat "realisme històric" , en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta.


Del reconeixemnt a la marginació

A partir d'aquest moment, Joan Oliver serà una figura clau en el panorama poètic català i un exemple d'inconformisme. Al 1970 rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i s'abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica.
Mort l'any 1986 a Barcelona, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a un segon terme tant la producció narrativa com la prosa de caire més periodístic o el teatre. Aquest darrer gènere suposa un intent lloable de normalització de l'escena catalana a través del qual Oliver atacava amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials.
En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versalititat lingüística.