La sordidesa del teatre comercial, l'immobilisme de a major part de la crítica i del públic, les prohibicions governatives, etc, feien molt difícil de programar peces noves en llengua catalana.
L'autarquia de la cultura catalana, en suma, limitaven la incorporació de les noves tendències dramatúrgiques europees o nord.americanesi feien del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre catañà que hi estigués en sintonia i que havia de recloure's en la clandestinitat.
Les instruccions i normes per a la censura moral dels espectacles aclarien que aquest no podien presentar "vicios o personajes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, etc. En canvi, es toleraven "los argumentos amorosos correctamente expuestos".
Al desembre del 1957, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del governs dictatorial espanyol fa fer circular unes normes que limitaven al teatre professional ls representacions d'obres estrangeres en català.
dimarts, 12 de febrer del 2008
Una cultura sense llibertat
A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista anà acompanyadade l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.
En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català del 1946.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, el dramaturg Josep M. de Segarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intents de Sagarra per insinuar nous camins l'obligà a tornar a la fórmula del "poema dramàtic".
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el 1959 el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, es a dir, el Teatre Romea.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés de traduccions de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna.
En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català del 1946.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, el dramaturg Josep M. de Segarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intents de Sagarra per insinuar nous camins l'obligà a tornar a la fórmula del "poema dramàtic"
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el 1959 el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, es a dir, el Teatre Romea.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés de traduccions de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
