Una lectura de Ball robat

Oliver va enllestir Ball robat cap al final del 1954. L'aspiració de l'autor en obres com Cataclisme era assenyalar les deficiències morals de la classe burgesa a fi de remarcar-ne la incidència nefasta per al cos social i per a proposar-ne la millora ètica. Ball robat entronca amb la relfexió sobre l'essència de l'ésser humà i en el context de la postguerra. La comèdia d'Oliver té l'encert d'entreteixir un conjunt triangular de paral·lelismes i contrastos que construeixen un artefacte de rellotgeria molt ben ajustat i, de l'altre, ofereixen un comendi de las inquietuds morals i ètiques d'espècimens característics de la burgesia liberal catalana de la postguerra. La construcció d'aqust artefacte comicodramàtic dibuixa diversos nivells de triangulació: 1. tres personatges masculins i tres de femenins que formen tres triangles possbiles; 2. tres espais que ens situen en l'òrbita de relacions privades i semipúbliques de la classe burgesa, i 3. tres temps que, en una estructura triangular (3 actes), graduen el desenvolupament de l'acció.

Els triangles
En la comedia burgesa, la institució del matrimoni no és feta únicament de dos, sinó al més sovint de tres, ja que inevitablement contempla la figura de l'amant.La incorporació d'aquest tercer element és un del motors de l'acció de Ball robat.
En el teixit d'admiracions no del tot correspostes, hi ha uns personatges que expliciten de manera activa la seva predisposició enamoradisa: Mercè envers Oleguer, Núria envers Cugat i Oriol envers Eulàlia. Només hi ha dos personatges que accepten de manera passiva l'envit de la seducció: Eulàlia es complau amb els elogis de Cugat i d'Oriol, mentre que el seu marit, Oleguer, accepta les fantasies de Mercè.
A Ball robat, els integrants dels tres matrimonis transgredeixen tan sols els valors conjugals burgesos en termes de potència subjectiva: tot es queda en una explosió de paraules que se'n va en fum d'imaginacions.
El joc d'expectatives que generen els enamoraments potencials entre les parelles protagonistes té un doble cotrapunt: a) la percepció errònia que els uns tenen dels altres, i b) la consideració diferent que, al cap de deu anys de convivència, un cop passat el pròleg feliç, els mereix la institució del matrimoni.

Els personatges
Els membres de les tres parelles de matrimonis pertanyen a una classe social uniforme des del punt de vusta ecónomic, cultural i lingüístic.Els tres homes protagonistes assumeixen cadascun un reputat estatuts social: l'intel·lectual (Cugat), l'advocat (Oleguer) i l'industrial (Oriol). Les dones, en canvi, redueixen la seva activitat a l'organització de la casai la cura dels fills

L'estructura
La distribució en tres actes i un épileg permet d'encadenar les combinacions binàries que esbossen els triangles potencials i resoldre les equacions possibles en un épileg final.
Al primer acte es planteja el triangle Cugat-Mercè-Oleguer i, alhora, s'anuncia el triangle Cugat-Núria-Oriol.Al segon acte, es dirimeix el triangle Cugat-Mercè-Oleguer. En la primera part del tercer acte, es produeix la topada Oriol-Núria, que anuncia la virulència de l'econtre final. A la darrera part del tercer acte, s'estableix un diàleg en què totes tres dones garlen sobre els seus marits i acaben d'enllestir els preparatius per al sopar d'aniversari. L'epíleg desfà els tres triangles amb el retorn al punt de partida.

L'espai
La disposició triangular queda palesa en la distribució espacial en tres àmbits d'intimitat del matrimoni de filiació burgesa: 1.el dormitori de la parella Cugat-Mercè; 2.la saleta d'estar del matrimoni Oleguer-Eulàlia, i 3.la sala amb terrassa del duo Oriol-Núria.
La progressiva obertura de l'espai(alcova, sala d'estar, terrassa) culmina a l'epíleg: l'acció se situa en un "menjador independent d'un restaurant de luxe", un terreny neutral en què la correlació de les parelles no cal que repongui a la convenció de l'àmbit domèstic conjugal.

El temps
L'obra se seqüencialitza linealment en tres períodes temporals successius: 1.la nit i,després d'una el·lipsi que es marca amb un enfosquiment de l'escena, les primeres hores del matí d'un dia del final de la primavera, el dimecres 19 de juny(acte 1); 2.vint minutsdesprés (acte2), i 3. una mica més tard(acte 3).
Els personatges fan referència tot sovint a un temps psicològic, els deus anys passats en convivència, una dècada que pesa com una llosa sobre els fracassos dels matrimonis repectius.

El desenllaç
L'acció de l'epíleg comença tot just quan Cugat ha enllestit el discrus sobre la felicitat en el sopar de celebració de les bodes de níquel en la primera nit estival. Segons sabem després per boca de Núria, Cugat ha departit sobre la felicitat en termes d'impossibilitat. Les rèpliques a la tesi de Cugat són una mica més optimistes: Eulàlia assegura que la felicitat consisteix a somniar-la i Oriol a recordar-la o a enyorar-la.
En la festa del des`aniversari, els tres matrimonis s'han aparellat segons les raons del cor: Núria-Cugat, Mercè-Oleguer i Eulàlia-Oriol.
Un cop verbalitzada en públic la virtualitat de l'adulteri, s'esvaeix l'embadaliment i ja no és viable l'evasió lírica, platònica, d'una convivència exasperant de deu anys de vida conjugal. Els personatges arriben a la lucidesa extrema quan comproven que la unió de les tres parelles podia haver donat lloc a combinacions diferents.