Montserrat Roig la veu que perviu: Una ambició salvada

Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món. Ja aleshores va escriure unes temptatives narratives que de seguida va arraconar per dedicar-se a llegir i a viure.
Roig es va llicenciar en lletres. La docència no l'acabava de convèncer. No suportava tancar-se en una aula durant anys. Li agradava moure's.
El 1969 començava una activitat més engrescadora i gratificant, el periodisme. Finalment, el 1970, tancada al monestir de Montserrat junt amb molts intel·lectuals i artistes que protestaven així per les condemnes a mort que acabava de guanyar el premi Víctor Català de narracions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó... Ja no parar.
Aquesta novel·la, era doncs, l'embrió increïblement complet d'un món personal que li donaria nom i prestigi, el que es va estendre al llarg d'una suposada trilogia formada per tres novel·les: Ramona, adéu (1970), El temps de les cireres (1977) i L'hora violeta (1980).
Al llarg dels anys va anar muntant tot un compacte cicle novel·lístic. Algunes persones la van animar en la intenció d'escriure una mena de comèdia humana barcelonina. Malgrat que ella mateixa havia parlat d'un trencament estilístic i d'intencions després de L'Hora violeta, Montserrat se'ns dibuixa com la creadora d'un món coherent. L'autora s'alça avui com una fabulosa esplèndida, capç de reelaborar i presevar una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir.