Vicent Andrés i Estellés

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en l'autor, pel costat del teatre. La guerra civil espanyola fa que deixi els estudis. La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l'empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, va cursar la carrera com a becat. L'any 1945 a Navarra va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias".
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella(1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente i deu mesos després van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit i Primera soledad. La parella va tenir dos fills més.
Després, publicaria Donzell amarg (1958) i L'amant de tota la vida(1966).
Durant els anys seixanta, va organitzar campanyes agressives contra es qui feien esforços redreçament cultural i lingüístic deñs valencians.Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats mab la subsitèmcia econòmica va durar fins l'any 1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum cinc llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de marevelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement. Més endavant, va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres dies després de la mort del dictador Franco. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià, es va anar configurant com la cantala dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria d'un futur que s'endevinava joiós.
Va conrear altres gèneres literaris. L'única obra de teatr publicada correspon àls poemes escènes Oratoris del nostres temps(1978). També va escriure guions de cinema. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfics. En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet(1987).
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca un premi de poesia amb el seu nom. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer al desenvolupament del moviement popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als´més diversos llocs del Països Catalans. El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita.

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric

Vicent Andrés Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de la perifèria literària que era la València d'aleshores i al voltant dels cenacles on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i alguna vegada els publicava.
Pero no fou fins a l'inici dels anys setanta que la seva obra va protagonitzar l'assalt al carrer i va esdevenir símbol d'un país valencià que despertava. Per fi la literatura valenciana contemporània infantava un poeta exportable i popular. L'operació va ser un èxit cívic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit general de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat.

El compromís cívic del poeta

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpret dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dles valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil.
Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món.

La temàtica amorosa

La mort, el seu ritual i les al·legories corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obssesiona fins a fer-li associar el sonet amb un taüt, o suscitar el relat premonitori del seu propi enterrament. Al costat d'aquesta bellesa de la mort, hi ha, una atracció obssesiva per l'amor.
Potser un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe. Així mateix, Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos femení.
Perè en el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tan quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal viscut i fidel com la mort mateixa.

Els procediments retòrics

La poesia d'estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible. Podríem afegir-hi altres recursos, com és l'ús expressiu dels topònims.
Un dels procediments més destacables és el de la paròdia.
L'autor a llegat a la cultura catalana un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia i també un referent poètic personalíssim.

Treball Ball robat

1. Situa deneracionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d'un autor "desclassat"?

Joan Oliver, amb pseudónim de Pere Quart en les seves poesies, està considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana. Va nèiexer a una destacada familia de burguesos en Sabadell, ell era el quart germà, d'once que eren. D'aquí el seu pseudónim de Pere Quart. Va estudiar dret i més tarde va formar junt amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols el Grup de Sabadell. Joan Oliver adopta una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, actitud contrària a les pretensions i el transcendentalisme. Oliver va decantar-se cap al realisme i el compromís.Durant la guerra civil, és va decantar per al bandol repúblicà, s'esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy-en-Brie, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.En 1948 regressa a Barcelona, a on el franquisme es caracteritzava per el autoritarisme i la repressió, va ser pressoner durant tres mesos i tres anys desprès va rebre el premi del President de la República francesa en els Jocs Florals de Paris. Pere Quart mor al 1986. Diem que Joan Oliver és un autor desclassat perquè cal tenir en compte que deixa la classe social a la qual pertany i es posa del bandòl dels repúblicans, està invers en la política catalana contra el franquisme i manté una postura antifeixista.

2. Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català del del tombant del segle.

Al teatre català va haver una censura i una gran prohibició d'expressió en les obres teatrals catalanes. La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora de borrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.Les prohibicions governatives, els criteris de presumpta moralitat, guiaven la censura teatral. La cultura oficial franquista feia del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català que havia de recloure's en la clandestinitat.Van arribar a classificar els espectacles teatrals como a "greument perillosos" els que no s'adeien a la moral catòlica oficial. Era censurada tota referència a l'avortament, l'homosexualitat, l'adulteri o el divorci. Les institucions i normes per a la censura moral dels espectacles aclaries, que no es podien presentar: " vicios o personajes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, concepto frívolo del matrimonio o picarescas de doble sentido, gestos obscenos y provocaciones", en canvi, es toleraven " los argumentos amorosos correctamente expuestos". Encara que a l'hora de la veritat, la pràctica censòria estigués plena de contradiccions. Respecte a les traduccions, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català. En cada temporada, només es podia estrenar una traducció estrangera per cada quatre estrenes d'obres originals d'autors catalans que figuraven en la programació del teatre.Tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana, no podia mantenir-se en cartell més temps del que hi havia figurat l'obra original.Aquesta normativa tan restrictiva no arribà a aplicar-se al peu de la lletra.


3. Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: “Ball robat: la culminació de l’obra
dramàtica de Joan Oliver” dins “El teatre de Joan Oliver”. Barcelona, Institut del Teatre, 1998.

Aquest fragment ens ofereix una visió des del punt de vista de Joan Oliver sobre el tema de l’obra Ball robat: la incapacitat de l’home racional de ser feliç.
L’autor no propasa un model a seguir, sinó que reflecteix la realitat tal com és, amb unes característiques que considera essencials. Oliver analitza la nostra condició humana alhora que es considera tambè com matèria d’anàlisi, es a dir, encara que ell analitza la nostra manera d’actuar s’inclou tambè ja que és home. Per tant, l’autor, per una part, busca el problema de la veritat de l’home, i per altre, l’objectivació d’aquesta recerca general. Aquesta generalització es puntualitza en uns personatges concrets, en aquest cas els tres matrimonis de Ball robat, en un temps determinat, els anys cinquanta.Segons Oliver, l’home està determinat per tres factos: la seva propia realitat íntima, la impossibilitat d’assolir la veritat i la projecció d’això que vols per a uns altres.


4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del “monòleg amb rèpliques”; podries assenyalar-ne alguns?

Anton Pàvlovitx Txèkhov va ser un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia. La seva tècnica es basava en els diàlegs en forma de monòlegs. Oliver, de vegades, ha utilitzat aquesta tècnica.Un exemple dins de l’obra Ball Robat: al primer acte, tenim al matrimoni Mercè-Cugat al llit. La Mercè li confesa al seu marit que està enamorada de l’Oleguer. Joan Oliver utilitza aquesta tècnica en la confessió de la Mercè.
“...Ja està fit, l’estimo i ell ho sa, i així la cosa és molt més greu, oi que sí? Ara tu m’hauries de preguntar, serenament, com un confesor: “I ell,q què, et correspon?” Amb tota la sinceritat de què soc capaç et dirè que no tinc la certesa... “


5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectual; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?

L’Oleguer és un home que menysprea l’intel·lectual, un bon exemple el tenim al Cugat, un home que li agrada llegir i escriure. En Cugat sempre l'aplica a la filosofia y a la seva literatura mentre que l’Oleguer ho aplica a la vida quotidiana y a la seva intenció de ser feliç amb la seva carrera que és el que més l'importa.

6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?

Per a Oliver, l’home es un ser racional incapaç de ser feliç mentre que la bèstia es un ser irracional que pot assolir la felicitat.
En alguns fragments del l'obra Ball Robat, Joan Oliver expressa els conceptes de l'home y la bèstia.Exemples:
Acte primer, pàgina 75

Cugat-Les decepcions són inevitables.He arribat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor,l'única realitat que ens ha estat plenament donada.cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga.Els homes no hem après d'estimar-nos.

Pàgina 75:
Cugat-Jo només sé,ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:lúnica!En aquests fragments destaca la diferencia entre l'home (un ser infeliç) i la bèstia (un animal feliç).

8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió:Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud,el dolor i la infelicitat,malgrat la tendència a ser feliços,¿fins a quin punt Oliver es planteja el perqè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

El tema de l’obra es la incapacitat de l’home racional de ser feliç. Segons Oliver, la solitud, el dolor i la infelicitat son propis de la condició huamana. Aquesta manera de pensar ve de que desprès de la guerra civil es va marxar cap a Santiago de Xile. Tot i sent de la burguesía, es va separar de la seva classe social i es reunir amb els revolucionaris. Amb això vull dir que Oliver ha hagut de passar per dificultads.
En l’obra Ball robat ho mostra a l’epíleg, quan per exemple la Mercè sommia amb haver-se casat amb l’Oleguer, encara que si s’hagues casta amb ell, potser estarien en la mateixa situació que amb el Cugat, és per qaquest motiu que es resignen i es queden tal com estan.

Una lectura de Ball robat

Oliver va enllestir Ball robat cap al final del 1954. L'aspiració de l'autor en obres com Cataclisme era assenyalar les deficiències morals de la classe burgesa a fi de remarcar-ne la incidència nefasta per al cos social i per a proposar-ne la millora ètica. Ball robat entronca amb la relfexió sobre l'essència de l'ésser humà i en el context de la postguerra. La comèdia d'Oliver té l'encert d'entreteixir un conjunt triangular de paral·lelismes i contrastos que construeixen un artefacte de rellotgeria molt ben ajustat i, de l'altre, ofereixen un comendi de las inquietuds morals i ètiques d'espècimens característics de la burgesia liberal catalana de la postguerra. La construcció d'aqust artefacte comicodramàtic dibuixa diversos nivells de triangulació: 1. tres personatges masculins i tres de femenins que formen tres triangles possbiles; 2. tres espais que ens situen en l'òrbita de relacions privades i semipúbliques de la classe burgesa, i 3. tres temps que, en una estructura triangular (3 actes), graduen el desenvolupament de l'acció.

Els triangles
En la comedia burgesa, la institució del matrimoni no és feta únicament de dos, sinó al més sovint de tres, ja que inevitablement contempla la figura de l'amant.La incorporació d'aquest tercer element és un del motors de l'acció de Ball robat.
En el teixit d'admiracions no del tot correspostes, hi ha uns personatges que expliciten de manera activa la seva predisposició enamoradisa: Mercè envers Oleguer, Núria envers Cugat i Oriol envers Eulàlia. Només hi ha dos personatges que accepten de manera passiva l'envit de la seducció: Eulàlia es complau amb els elogis de Cugat i d'Oriol, mentre que el seu marit, Oleguer, accepta les fantasies de Mercè.
A Ball robat, els integrants dels tres matrimonis transgredeixen tan sols els valors conjugals burgesos en termes de potència subjectiva: tot es queda en una explosió de paraules que se'n va en fum d'imaginacions.
El joc d'expectatives que generen els enamoraments potencials entre les parelles protagonistes té un doble cotrapunt: a) la percepció errònia que els uns tenen dels altres, i b) la consideració diferent que, al cap de deu anys de convivència, un cop passat el pròleg feliç, els mereix la institució del matrimoni.

Els personatges
Els membres de les tres parelles de matrimonis pertanyen a una classe social uniforme des del punt de vusta ecónomic, cultural i lingüístic.Els tres homes protagonistes assumeixen cadascun un reputat estatuts social: l'intel·lectual (Cugat), l'advocat (Oleguer) i l'industrial (Oriol). Les dones, en canvi, redueixen la seva activitat a l'organització de la casai la cura dels fills

L'estructura
La distribució en tres actes i un épileg permet d'encadenar les combinacions binàries que esbossen els triangles potencials i resoldre les equacions possibles en un épileg final.
Al primer acte es planteja el triangle Cugat-Mercè-Oleguer i, alhora, s'anuncia el triangle Cugat-Núria-Oriol.Al segon acte, es dirimeix el triangle Cugat-Mercè-Oleguer. En la primera part del tercer acte, es produeix la topada Oriol-Núria, que anuncia la virulència de l'econtre final. A la darrera part del tercer acte, s'estableix un diàleg en què totes tres dones garlen sobre els seus marits i acaben d'enllestir els preparatius per al sopar d'aniversari. L'epíleg desfà els tres triangles amb el retorn al punt de partida.

L'espai
La disposició triangular queda palesa en la distribució espacial en tres àmbits d'intimitat del matrimoni de filiació burgesa: 1.el dormitori de la parella Cugat-Mercè; 2.la saleta d'estar del matrimoni Oleguer-Eulàlia, i 3.la sala amb terrassa del duo Oriol-Núria.
La progressiva obertura de l'espai(alcova, sala d'estar, terrassa) culmina a l'epíleg: l'acció se situa en un "menjador independent d'un restaurant de luxe", un terreny neutral en què la correlació de les parelles no cal que repongui a la convenció de l'àmbit domèstic conjugal.

El temps
L'obra se seqüencialitza linealment en tres períodes temporals successius: 1.la nit i,després d'una el·lipsi que es marca amb un enfosquiment de l'escena, les primeres hores del matí d'un dia del final de la primavera, el dimecres 19 de juny(acte 1); 2.vint minutsdesprés (acte2), i 3. una mica més tard(acte 3).
Els personatges fan referència tot sovint a un temps psicològic, els deus anys passats en convivència, una dècada que pesa com una llosa sobre els fracassos dels matrimonis repectius.

El desenllaç
L'acció de l'epíleg comença tot just quan Cugat ha enllestit el discrus sobre la felicitat en el sopar de celebració de les bodes de níquel en la primera nit estival. Segons sabem després per boca de Núria, Cugat ha departit sobre la felicitat en termes d'impossibilitat. Les rèpliques a la tesi de Cugat són una mica més optimistes: Eulàlia assegura que la felicitat consisteix a somniar-la i Oriol a recordar-la o a enyorar-la.
En la festa del des`aniversari, els tres matrimonis s'han aparellat segons les raons del cor: Núria-Cugat, Mercè-Oleguer i Eulàlia-Oriol.
Un cop verbalitzada en públic la virtualitat de l'adulteri, s'esvaeix l'embadaliment i ja no és viable l'evasió lírica, platònica, d'una convivència exasperant de deu anys de vida conjugal. Els personatges arriben a la lucidesa extrema quan comproven que la unió de les tres parelles podia haver donat lloc a combinacions diferents.

La censura

La sordidesa del teatre comercial, l'immobilisme de a major part de la crítica i del públic, les prohibicions governatives, etc, feien molt difícil de programar peces noves en llengua catalana.
L'autarquia de la cultura catalana, en suma, limitaven la incorporació de les noves tendències dramatúrgiques europees o nord.americanesi feien del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre catañà que hi estigués en sintonia i que havia de recloure's en la clandestinitat.
Les instruccions i normes per a la censura moral dels espectacles aclarien que aquest no podien presentar "vicios o personajes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, etc. En canvi, es toleraven "los argumentos amorosos correctamente expuestos".
Al desembre del 1957, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del governs dictatorial espanyol fa fer circular unes normes que limitaven al teatre professional ls representacions d'obres estrangeres en català.

Una cultura sense llibertat

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista anà acompanyadade l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.
En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català del 1946.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, el dramaturg Josep M. de Segarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intents de Sagarra per insinuar nous camins l'obligà a tornar a la fórmula del "poema dramàtic".
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el 1959 el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, es a dir, el Teatre Romea.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés de traduccions de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna.

Joan Oliver

Joan Oliver és un autor nascut el 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba. L'any 1928, publica el seu primer llibre i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934. D'altra banda, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat "realisme històric".
La seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: la postura crítica contra el poder polític i el conformisme social. Format els anys del noucentisme i les avantguardes, Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i uns marcats pressupòsits ètics.


Dels origens burgesos al comrpomís

Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Educat, doncs, com a fill de casa bona, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols, entre d'aletres.
L'any 1923, aquests autors es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà preudònims diversos. El 1925 funden les edicions La Mirada. Veiem així com en el grup de Sabadell es combinen la influència avantguardista amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.
D'altra banda, Oliver va col·laborant també en les publicacions importants de l'època. Es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull. Si el primer llibre publicat és del 1928-Una tragèdia a Lil·liput, narracions-, és el 1934 que es dóna a conèixer com a poeta amb el pseudònim que ja sempre més utilitzarà per a aquest gènere: Pere Quart.
La primera gran sotragda en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans. Si Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, l'obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució. Acabada la guerra, s'exiliarà a França, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.


L'exili i el retorn

A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador: col·laborador de Catalunya i de Germanor. Aviat esdevindrà director d'aquesta última i fundarà amb Xavier Benguerel la col·lecció "El Pi de les Tres Branques", on s'editaran des de les Elegies de Bierville de Carles Riba fins al seu propi Saló de tardor, un llibre de poemes melancoliós. De retorn a Catalunya l'any 1948, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà el Premi de President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la co·lecció "El Club dels Novel·listes", col·labora amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i treballa des de l'any 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció de la versió castellana del Diccionario Literario Bompiani.
Aquest darrer fet serà important, ja que a l'esmentada editorial hi coneixerà uns quants estudiants universitaris que el valoraran com a mestre i en facilitaran el reconeixement. A més, en aquesta època apareix Vacances pagades(1960), que entronca amb l'anomenat "realisme històric" , en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta.


Del reconeixemnt a la marginació

A partir d'aquest moment, Joan Oliver serà una figura clau en el panorama poètic català i un exemple d'inconformisme. Al 1970 rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i s'abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica.
Mort l'any 1986 a Barcelona, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a un segon terme tant la producció narrativa com la prosa de caire més periodístic o el teatre. Aquest darrer gènere suposa un intent lloable de normalització de l'escena catalana a través del qual Oliver atacava amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials.
En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versalititat lingüística.

Solitud

Novel·la publicada per capítols setmanals a la revista Joventud del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905. Els capítols enquadernats i amb una coberta deisseñada per Josep Triadó, formen la primera edició que es va possar a la venda a l'agost de 1905.
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. És una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació amb el seu marit, un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta amagar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
Aquesta novel·la és l'obra més universal de la narrativa modernista, ja que va tenir una bona acceptació de la crítica literària feminista i va ser tradüida a set llengües.