solitud

Poesia a comentar. ZODÍAC I

2008-06-05T11:32:00.000-07:00

ZODÍAC
I

Aquesta poesia pertany a Maria-Mercè Marçal, que va néixer el 1952 a Barcelona. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. És una dona compromesa amb la política, amb el feminisme i amb la seva própia classe social.
El tema principal d'aquesta poesia és el destí, la sort de la vida.
La primera estrofa l'autora ens diu que vol deixar el passat a darrere i començar una nova vida. Vol que el seu destí fracassat desaparegui. Vol fer joc de nou, és a dir, després d'haver deixat el passat, vol fer vida nova.
Li agradaria trobar un amor, ser com Cupido i llençar una fletxa a un cor per enamorar-lo.
La poesia consta de quatre estrofes, dos sonets i dos tercets. Els versos són d'art major, decasíl·labs. La rima és consonant. Creuada als dos quartets i encreuada als dos tercets.
Trobem figures retóriques com l'exclamació i la metàfora.

Poesia a comentar. ZODÍAC III

2008-06-05T11:17:00.000-07:00

ZODÍAC
III

Aquesta poesia pertany a Maria-Mercè Marçal, que va néixer el 1952 a Barcelona. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. És una dona compromesa amb la política, amb el feminisme i amb la seva própia classe social.
El tema principal d'aquesta poesia és la solitud representada per l’autora.
El poema queda estructurant interiorment en tres parts. La introducció, que consta del primer quartet, ens situa en un espai determinat i ens indica el sentiment de la poetessa. El nus del poema és el segon quartet i ens indica, encara més profundament, com se sent l’autora i la seva lluita per no perdre’s interiorment. La resta del poema forma part de la conclusió on fa referència a la lluita de la poeta per no enfonsar-se i continuar endavant.
El poema en general expressa els sentiments de l’autora a través d’una sèrie d’imatges.
La poesia consta de quatre estrofes amb 4 versos les tres primeres estrofes, i dos versos l'última. La rima es creuda i consonant.
Atenent a les figures retòriques, ens troben amb: “i em marco, amb guix, entorn, els meus confins” hipèrbaton, “la lluna riu” personificació, “baixo al meu pou” metàfora, i “et prenc el cor” metonímia. Un dels elements claus d’aquest poema són els elements màgics com són el destí i les cartes i també “el collaret d’agres estrelles” que representen l’alliberació de l’autora davant aquesta solitud que l’ofega.
En conclusió, la poesia ens transmet la solitud que sent l'autora i elements com el mirall i la lluna són per destacar, ja que simbolitzen el feminisme, la dona.

Poesia a comentar. FORAVILERS III

2008-06-05T10:47:00.000-07:00

FORAVILERS
III

Aquesta poesia pertany a Maria-Mercè Marçal, que va néixer el 1952 a Barcelona. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. És una dona compromesa amb la política, amb el feminisme i amb la seva própia classe social.
Es podria dir que el tema d'aquesta poesia és la inocéncia de dos nens que juguen.
Al primer i segon vers de la primera estrofa ja ens adonem que es tracta de dues persones que estan en un prat obert fora de la vila. Mengen ametllons verds robats d'un hort.
A la tercera estrofa veiem que els protagonistes són dos joves que no han anat a l'escola. Aquest nens porten bates blanques (el blanc immaculat representa la inocència). Però les bates estan tacades i, per tant, aquests nens no són inocents.
La poesia consta de set estrofes. La primera i segona estrofa consta de 6 versos, la segona, la quarta, la cinquena i la sisena consta de dos versos. Tots els versos són d'art menor i lliures.
Atenent a les figures retòriques, hi tenim en dues ocasions l'exclamació, a la segona estrofa i a la quarta.

Fotos de Maria-Mercè Marçal

2008-06-05T10:04:00.000-07:00

Relació dels "Comentaris d'obra" amb les poesies de l'obra

2008-06-05T09:48:00.000-07:00

Anna Montero. "L'espai d'una llengua abolida".

Per a l'Anna Montero, Bruixa de dol es una obra amb la qual se sent identificada, és a dir, que proclama la identitat com a dona, integra la veu femenina al món cultural. És una obra que té espais femenins i espais on s'esmenten l'amor i la solitud. Aquests sentiments don expressats d'una manera personal que fa arribar als lectors d'una manera col·lectiva.

"Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la".

En aquest comentari, ens parla de que l'autora (com ja he esmentat a l'altra entrada) se sent identificada amb les bruixes, ja que aquestes han de fer les coses amagades per que no estaven ben vistes

"Maria-Mercè Marçal o els camins de la llibertat"

En aquest comentari ens parla de que l'autora construeix la seva identitat a teavés de la llibertat d'escollir i de viure el que sentia. Ella escriue el que sent, escriure el que sent al seu interior. La seva obra passa per tres eixos diferents: l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor lèsbic.

Antologia de poesies de Bruixa de dol

2008-06-05T08:30:00.000-07:00

ZODÍAC
I

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

TOMBANT
III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...

BRIDA
V

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

CEL NEGRE
IV

L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

Característiques de Bruixa de dol

2008-06-05T08:10:00.000-07:00

Bruixa de dol es una obra que expressa la vivència de l'autora com a dona i sobretot com a feminista. Tracta temes d'amor i de la vida mateixa. Es com un tipus d'autoreflexió.
L'obra està dividida en dues parts: la primera, on es presenten els poemes amb les formes mètriques i estròfiques. I la segona amb un bloc de sonets.
La major part dels poemes són amb versos d'art menor i rima asonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars.
Els temes segueixen una cronologia que comença amb records d'infantesa i que continua amb la desfeta de la relació amb vacil·lacions.

Característiques principals de la seva obra

2008-06-05T07:06:00.000-07:00

La poesia de Maria-Mercè Marçal investiga uns espais pròpiament femenins, és a dir, la maternitat, i uns espais universals, l'amor i la solitud.
Les seves obres estan compromess amb la vida, amb la llengua, amb l'amor i la llibertat. Expressen la seva vivència de dona i de feminista. Són com una autoreflexió sobre ella mateixa. Van desde un jo més íntim a un nosaltres col·lectiu. L'autora, moltes vegades, es compara amb les bruixes, ja que aquestes eres marginades i eren història negada, massacrada. Per aixó, en el cas de Bruixa de dol, les nombra moltes vegades. La lluna es compara amb la feminitat, ja que, la lluna, a l'igual que la dona, no té llum pròpia dins de l'univers de la cultura i s'ha hagut de compondre amb la que rebia del sol, l'astre masculí.
L'autora posa èmfasi en la solitud i en la solidaritat entre dones. Aquest dualisme pren forma en les imatges de la bruixa i la lluna.

Perfil que ens dóna l' "Entrevista"

2008-06-05T06:20:00.000-07:00

Qui sóc i per què escric

En aquesta entrevista, Maria-Mercè Marçal reflexiona sobre ella mateixa, qui és i per què escriu. L'autora es compara amb una serp. La serp muda de pell a l'igual que Maria-Mercé Marçal, que quan ja té un objectiu assolit i aconseguit busca un de nou, és a dir, que no té un de sol, sinó que té varis. Segons l'autora, la serp és com aquella que li deia la seva mare que hi havia al sostremort, l'hi deia que no pugés i ella, sense fer cas dels seus advertiments, pujava i abans que estigués dalt, ja veia a la serp, és a dir, que la hi imaginaba. S'espantava i baixava de seguida, encara que després tornava a pujar per que li cridava l'atenció.
La metàfora de la serp és com veu ella l'escriptura: temptació, repte, transgressió i mancança. Encara que li donava por pujar al sostremort, tenia temptació de tornar-hi, era com un repte, una transgressió, ja que la mare li deia que no pugés. Tot aixó comparat amb el que significa l'escriptura. Voler escriure, però amb la por de si surtirà bé o malament.

Biografia Maria Mercè Marçal

2008-05-23T01:35:00.000-07:00

Maria-Mercè Marçal va néixer a Barcelona el 1952 . Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.
Va morir el 5 de juliol de 1998 a Barcelona, a causa d'un càncer de mama.

Montserrat Roig la veu que perviu: Una ambició salvada

2008-05-10T07:10:00.000-07:00

Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món. Ja aleshores va escriure unes temptatives narratives que de seguida va arraconar per dedicar-se a llegir i a viure.
Roig es va llicenciar en lletres. La docència no l'acabava de convèncer. No suportava tancar-se en una aula durant anys. Li agradava moure's.
El 1969 començava una activitat més engrescadora i gratificant, el periodisme. Finalment, el 1970, tancada al monestir de Montserrat junt amb molts intel·lectuals i artistes que protestaven així per les condemnes a mort que acabava de guanyar el premi Víctor Català de narracions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó... Ja no parar.
Aquesta novel·la, era doncs, l'embrió increïblement complet d'un món personal que li donaria nom i prestigi, el que es va estendre al llarg d'una suposada trilogia formada per tres novel·les: Ramona, adéu (1970), El temps de les cireres (1977) i L'hora violeta (1980).
Al llarg dels anys va anar muntant tot un compacte cicle novel·lístic. Algunes persones la van animar en la intenció d'escriure una mena de comèdia humana barcelonina. Malgrat que ella mateixa havia parlat d'un trencament estilístic i d'intencions després de L'Hora violeta, Montserrat se'ns dibuixa com la creadora d'un món coherent. L'autora s'alça avui com una fabulosa esplèndida, capç de reelaborar i presevar una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir.

Treball de lectura . Ramona, adéu. Ainhoa i Raquel

2008-04-20T12:04:00.000-07:00

Proposta 1. Tema i argument.

Doneu resposta a aquestes preguntes des de la vostra experiència com a lectors/es. Després, relacioneu les despostes amb el tema -o temes- de Ramona, Adéu.Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat –i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?

Penso que per un escriptor pot ser dificil transmetre la felicitat a través d'un text però des de el punt de vista del lector potser molt diferent ja que tota historia acaba tenin el seu troçet de felicitat.
Considerem tot sovint com “grans temes” en literatura -ai, la jerarquia!- la dissort, la mort o el pas del temps, mentre que la felicitat, fugaç però no menys lluminosa, la deixem per als fulletons i els telefilms?
Simplement perquè són més importants, i la felicitat és més dificil de transmetreen una novel·la.

Proposta 2. Personatges

En la guia d’estudi hem fet referència sobretot als personatges femenins. Els masculins: Francisco Ventura, Víctor Amat, Ignasi Costa, Joan Claret, Jordi Soteres…, tot i que secundaris, són imprescindibles en la construcció de Ramona, adéu. Feu-ne un anàlisi.

·Francisco Ventura.
Està casat amb la Mundeta Jover. Ës un home adinerat. Li agrada escriure poemas per la seva dona i pintar. És meticulós i ordenat. El seu lema és: ordre, pau i tranquilitat.

·Víctor Amant.
És un estudiant amb el cual la mundeta Jover inicia una aventura amorosa, encara que ell no respon a les seves espectatives.

·Ignasi Costa.
És l’enamorat de la Mundeta Ventura. És un home prim i amb els cabells pentinats cap endarrera i fixos. Ho va veure per primera vegada mentre passejava a les seves cosinetes i desprès el va conèixer a la festa de la Kati. Al final es suïcida de la novel·la se suïcida.

·Joan Claret.
D’aquest personatge no hi ha molta informació, sabem que al principi de la novel.la la Mundeta Ventura, la seva dona, ho està buscant entre els morts i els ferits del bombardeig.

·Jordi Soteres.
Ës el promès de la Mundeta Claret i va nèixer a Mèxic.

2.4.Llegiu el fragment (pp. 195-196) en què Mundeta es compara amb la protagonista de la reina cristina de Suècia i comenteu-lo.

És com una breu descripció de la Mundeta Ventura, on la Mundeta es sent identificada en alguns aspectes amb la protagonista de la reina Cristina de Suècia, on li agradaria molt ser com la Cristina, la qual sembla ser molt feliç perquè es perfecta i segueix el camí de la felicitat.

Proposta 3. Espai

3.1 Busque informació sobre l’argument d’algunes d’aquestes novel·les i després expliqueu:
a) quina part o parts de la ciutat hi apareixen
b) quina classe social retraten
c) en quin temps històric se situa l’acció

Nada (1945) de Carmen Laforet

Andrea parteix a Barcelona amb l'esperança de trobar les bases per a una nova vida amb la condició de lliurar-se dels lligaments que li han estat imposades durant la seva estada en el poble. Aquesta esperança es veu dissipada al contemplar el panorama que assola la casa en la qual va a residir. Durant l'any en el qual resideix a Barcelona i malgrat la seva tancada personalitat, la protagonista assoleix establir una gran amistat amb Ena, una noia de família adinerada i de radiant personalitat. Aquesta amistat es veu alterada quan Ena sap de l'existència de Román, l'extravagant oncle d'Andrea, amb qui establix una misteriosa relació que finalitza amb una venjança personal per part de Ena i amb el posterior suïcidi de Román que provoca el desenllaç dels esdeveniments. Al final Ena es va a Madrid a viure i convida a Andrea al poc temps que vagi a treballar i residir a la capital on continuarà els seus estudis amb renovades esperances.

a) L'espai extern de la novel·la s'estén a Barcelona i els seus voltants. Apareéis restaurants de la barcelonesa, la catedral i l’església de Santa María del Mar, el Tibidabo, etc.
b) Correspon a una classe social mitjana, encara que malgrat la guerra la familia està escassa de menjar.
c) El temps històric correspon a la postguerra, entre els anys 40 i 50 (Guerra Civil Espanyola).

La verdad sobre el caso Savolta (1975) d’Eduardo Mendoza

El protagonista, Javier Miranda, és un noi de poble, que viatja a Barcelona de principis del segle XX, a la recerca de treball; comença treballant en un despatx d'advocats a càrrec de Cortabanyes, i aviat coneix al que serà el seu mentor, Paul André Lepprince. L'obra narra els tèrbols successos que van portar a terme, sobretot Lepprince, per les ànsies de poder d'aquest últim. En l'obra també es tracta el tema de l'amor, a través de María Coral, qui torna boig d'amor a Lepprince. L'obra conclou amb grans revoltes dels treballadors a Barcelona, que van ser qui van incendiar l'empresa d'armes Savolta, que dirigia Lepprince, provocant la seva mort. Després d'aquest succés, Miranda emigra amb la qual és la seva esposa, a Nova York.

a) La novel·la està situada a Barcelona, llocs com: Plaça Catalunya, les Rambles, l’Eixample, el vessant del Tibidabo, el Raval, el Barrio Chino, la zona industrial de l’Hospitalet y Sant Martí de Provençals.
b) En la novel·la es mostra una Barcelona en tots els seus nivells socials, des de l'alta burgesia fins als seus nivells més ínfims.
c) Aquesta novel·la està situada entre 1917 i 1919, període molt conflictiu a Barcelona i Catalunya. La burgesia, que ha acumulat grans capitals durant la primera guerra mundial (1914-1918), gràcies a la rentabilísima neutralitat, veu com s'esquerda el seu imperi econòmic des de la fi de la guerra i contempla espantada unes convulsions socials, justifícadísimas per la greu crisi que s'aveïna i els baixos salaris, que donaran com resultat un panorama d'acomiadaments, vagues i fins i tot assassinats.

Vida privada (1924) de joseph M. de Sagarra

Una lletra de canvi impagada, detonant d'un xantatge de conseqüències tràgiques per un gigoló nihilista, aixecarà les teulades de l'alta societat barcelonina dels anys trenta, mostrant un univers decadent poblat per aristòcrates arruïnats, entretingudes de oropel i parvenus impresentables.

a) La novel·la està situada a Barcelona, llocs concrets com l’Eixample i les Rambles.
b) Les classes socials són l'aristocràcia i l'alta burguesía.
c) La novel·la està situada entre els anys vint i principis dels trenta que viu els darrers moments de la Dictadura de Primo de Rivera i l'inici de la República.

3.2.Les tres dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen da la ciutat a partir dels fragments que hem seleccionat.

La Mundeta Jover i la Mundeta Claret pensen el mateix sobre la Rambla de Barcelona, per a elles dues es una gran reliquia una de les parts més boniques de tota Barcelona, on la gent pot caminar despreocupada, i l’unic respir d’una personalitat abatuda.La Mundeta Jover comenta que Barcelona se envelleix i la Mundeta Claret comenta com era abans la ciutat, una ciutat en ruïnes, decrèpita...
La Mundeta Ventura no parla molt sobre Barcelona però pel que diu en aquest petit fragment podem entendre que la seva Barcelona se la estima des de diferents punts de vista, però també té molta semblança amb les visions de les altres Mundetes ja que las tres Mundetes s’estimen molt la seva ciutat, Barcelona.

Proposta 4. Temps

4.1.Busqueu informació sobre aquests fets per poder entendre millor Ramona, adéu.

6 de desembre de 1894
En 1893, el anarquista Santiago Salvador va tirar una bomba en la platea del Liceo que va causar 20 morts.

16 de juliol de 1898.
Arsenio Martínez-Campos Antón (14 de desembre de 1831 – 23 de setembre de 1900). Militar y polític espanyol. Autor del pronunciament militar que va significar la Restauració borbònica a Espanya.

Valeriano Weyler y Nicolau va ser un noble, polític y militar espanyol, Marqués de Tenerife y Duque del Rubí, Grande de Espanya, capità general de Cuba durant la sublevació independentista de José Martí y Máximo Gómez. Va ser famós per la seva denostada política de Reconcentració.

Inauguració del tramvia elèctric a Gràcia.L’any 1901, ara fa un segle es va inaugurar un sistema combinat de transport de tramvia elèctric i funicular (el primer a Espanya) que comunicava la ciutat de Barcelona (Sant Gervasi de Cassoles) amb el cim del Tibidabo. Aquest sistema de transport formava part d’una urbanització creada pel Doctor Salvador Andreu i Grau que pretenia urbanitzar la muntanya. Com que l’Ajuntament pretenia preservar la muntanya la S.A. El Tibidabo, es va especialitzar en crear un parc d’atraccions i sales de festes al cim de la muntanya que han perdurat fins avui.

2 de gener de 1900
“les esglésies són plenes de gom a gom perquè ha tombat el segle i la gent té por”Es refereix a que com es l’any 1900 diu que es tomban de segle i la gent té por.

Unió Regionalista
Els dirigents de els corporacions econòmiques i ciutadanes de Catalunya van optar per formar un grup de caire polític: la Unió Regionalista. El programa demanava una autonomia política i administrativa. Es va organitzar el Centre Nacional Català (1900, Riba entre d'altres). A l'abril s'arriba a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions convocades per al mes de maig. La “candidatura dels quatre presidents” encapçalada per Rusiñol, Robert, Montaner i Torres. La candidatura catalanista s'imposà totalment.

28 de juliol de 1909
L'anarquisme és un conjunt d'idees filosòfiques i polítiques que tenen en comú el rebuig cap a l'Estat i qualsevol forma d'autoritat, jerarquia o coerció física, mental o espiritual, així com la creença en la supremacia de l'individu.

Raquel Meller va ser una cantant, cupletista i actriu de cinema espanyola, el qual el seu mom vertader va ser Francisca Marqués López. Es diu que va ser la artista espanyola amb més éxit internacional durant tot el segle XX. Va ser ella qui va cantar la versió original de cançons famosíssimes espanyoles de la seva època, com La violetera. Durant els anys vint i trenta va ser famosa i admirada com un estel internacional.

4.3. Amb les dades que ens ofereix la Mundeta Ventura i amb la informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del Colisèum escriviu una notícia explicant que va passar aquell dia. No oblideu que el text que redacteu ha d’intentar donar resposta als següents interrogants: què, qui, quan, on, per què, com.

Entre el 16, 17 i 18 març del 1938 van tenir lloc els fets mes cruels de la Guerra Civil Espanyola a la ciutat de Barcelona. Durant aquests tres dies van morir unes 700 persones,1.200 van resultar ferides i 48 edificis van quedar totalment destruïts a causa dels feroços bombardejos de les tropes feixistes. La capital catalana es va convertir en un banc de proves de les pontencies feixistes: la guerra de saturació. Cap altra ciutat havia estat abans bombardejada des de l'aire de forma tan sistemàtica i durant tant temps. Els atacs mancaven d'objectius militars en una ciutat oberta, sense defenses i amb poques instal·lacions estratègiques. Els seus habitants eren dones, ancians i nens, doncs els homes estaven en el front. Les estacions de metro es van convertir en refugis. Els aliats de Franco van llançar sobre la capital catalana 44 tones de bombes en una sèrie d'atacs sistemàtics. Els bombardejos es produïen cada tres hores i no tenien un objectiu militar: era un atac contra la població civil per a provocar el terror en la retaguardia republicana.

Proposta 5. Estructura

5.2. A la novel·la, hi trobem diferents moments de clímax: són episodis que fan avançar i que intenten mantenir l’atenció del lector. Localitzeu-los en cada una de les històries.

Moments com quan la Mundeta Jover està corrent per la montanya i li começa a sortir sang d’entre les cames. Quan arriba el metge li diu ue estava embarassada i que ha perdut el nen.
Un altre moment de clímax és quan la Mundeta Claret enxampa infraganti al seu promès amb la seva amiga Anna. Va sortir de la casa i es va muntar en el primer cotxe que va passar. Va tenir relacions sexual amb el desconegut i después la va pagar.

5.3.Quines diferencies hi ha? Què creieu que aporten a la novel·la aquestes repeticions?

Les diferencies que hi ha entre les pàg.198-199 i les pàg.227-228 que parla sobre la mort de en Francisco és que en les primeres comenta que esta malat i que s’havia mort i en les altres pàgines la Mundeta descriu els símptomes de les hemorràgies que tenia en Francisco i que feia deu anys que estava malalt.

En el segon cas en les pàg. 123-198 es comenta que la Mundeta esta passejant a les seves cosines quan veu a l’Ignasi que estava quiet miran les roses i en les pàg.135-145 es quan la Kati li presenta a l’Ignasi a la Mundeta, llavors comencen a parlar i ell li diu que si s’havien vist algun vegada i ella li diu que si i li explica tota la historia fins que l’Ignasi li dona un petó a l Mundeta i ella no es sent bé i se’n va.

Aquestes repeticions aporten a la novel·la més coneixement sobre els personatges i les relacions que tenen entre ells.

Proposta 6. Narrador i punt de vista

6.2. Traduïu el poema i busqueu informació sobre el moviment de la Nova Cançó.

Les yeux d'Elsa Louis Aragon (1897-1982)

Tes yeux sont si profonds qu'en me penchant pour boire
J'ai vu tous les soleils y venir se mirer
S'y jeter à mourir tous les désespérés
Tes yeux sont si profonds que j'y perds la mémoire

Les vents chassent en vain les chagrins de l'azur
Tes yeux plus clairs que lui lorsqu'une larme y luit
Tes yeux rendent jaloux le ciel d'après la pluie
Le verre n'est jamais si bleu qu'à sa brisure

Une bouche suffit au mois de Mai des mots
Pour toutes les chansons et pour tous les hélas
Trop peu d'un firmament pour des millions d'astres
Il leur fallait tes yeux et leurs secrets gémeaux.

Cachent-ils des éclairs dans cette lavande où
Des insectes défont leurs amours violentes
Je suis pris au filet des étoiles filantes
Comme un marin qui meurt en mer en plein mois d'août

J'ai retiré ce radium de la pechblende
Et j'ai brûlé mes doigts à ce feu défendu
Ô paradis cent fois retrouvé reperdu
Tes yeux sont mon Pérou ma Golconde mes Indes.

Il advint qu'un beau soir l'univers se brisa
Sur des récifs que les naufrageurs enflammèrent
Moi je voyais briller au-dessus de la mer
Les yeux d'Elsa les yeux d'Elsa les yeux d'Elsa

Los ojos de Elsa

Inclinando a tus ojos los míos sitibundos
en su fondo vi todos los soles reflejados,
y el salto hacia la muerte de los desesperados,
como el de mis recuerdos a tus ojos profundos.

Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;
-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;
ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;
el vaso azul no es tan azul como en la herida.

Al Mayo de las voces basta con un salterio
para todos los ayes y todas las canciones;
guarda un trozo de cielo luceros por millones,
donde faltan tus ojos con su doble misterio.

¿Escondes tus relámpagos en medio del espliego
donde el insecto vive su voluptuoso instante?
Preso estoy en el lazo de la estrella filante,
como ahogado marino bajo estival sosiego.

Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;
yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;
paraíso mil veces recobrado y perdido,
tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.

Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsa
rompiose en arrecifes de pérfidos fanales,
en tanto yo veía desde los litorales
sobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.

Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.

Proposta 7. Simbologia

Poseu-vos en el paper d'un escriptor o d'una escriptora. Imagineu quina podria ser la funcionalitat de:

·una rosa groga:
desamor, tristesa, pena, desànim

·un collaret de perles:
suntuositat, riquesa, elegancia, delicadesa, finura

·un colom mort:
guerra, sang, mort,dolor

·un rellotge de paret aturat:
por, inseguretat, calfred, inquietud

·un llibre al qual s'ha arrencat una pàgina en la vostra hipotètica primera novel·la:
somni fracasat, objectiu frustrat

Proposta 8. Llengua i estil.

8.1.Busqueu informació sobre l’ús del català en aquest període i relacioneu-la amb episodis concrets de la novel·la.

Segle XIX
Trobem un intent de recuperació lingüística i cultural: La Renaixença (1833) amb el Romanticisme com a moviment literari ja que aquest exalta la pàtria catalana. A l'any 1859 trobem els Jocs Florals. A l'hora d'establir un model de llengües trobem dos tipus de català:
•el català acadèmic: més sofisticat i basat en els clàssics.
•el català que ara es parla: és el més popular.

La polèmica entre les dues tendències es tanca es les propostes lingüístiques que un grup d'homes de lletres van fer a la revista “L'Avenç”.

Segle XX
L'any 1906 es celebrava el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, iniciativa duta a terme per Antoni Mª Alcover. Aquest congrés passà les bases per la futura normalització del català. L'any 1907 Enric prat de la Riba funda l'Institut d'Estudis Catalans. Dins aquest organisme es va crear la Secció de Filologia , que sota la direcció de Pompeu Fabra, va fixar l'ortografia l'any 1913, la gramàtica l'any 1918 i el Diccionari l'any 1932. Fabra va fer del català una llengua moderna, opta per a tots els usos i per a tots els territoris de parla catalana.L'inici del segle el trobem amb Modernisme, que substitueix la Renaixença, i consolida l'ús de la llengua catalana en la literatura. Apareixen després nous moviments: Noucentisme, Avantguardisme i l'Escola Mallorquina.Quan el català comença una situació de normalització, es produeix la Guerra Civil (1936-1939). Els vencedors, amb el general Franco al cap davant, varen posar fi a les llibertats aconseguides pel poble català i varen dur a terme una repressió contra la cultura i la llengua catalanes. Durant dècades, el castellà va ser la única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. Amb la mort de Franco l'any 1975, l'Estat espanyol va iniciar una nova etapa política que va culminar amb la instauració del nou sistema democràtic. L'any 1978 es posà en marxa una política de normalització lingüística des de les administracions democràtiques.

Quan la Mundeta diu: “els versos d’en Francisco, encara em fan sentir encara més estrangera”Ho diu perquè és cuan esta a París enyora Barcelona i en Francisco li esciru les poemes en castellà.
En Francisco escrivia el nom de totes les papallones en altre idioma ja que en aquell any (1901) es va començar a convalidar l’ús de la llengua catalana.

“Li envio un petit poema escrit en la llengua que mossèn Cinto m’ha ensenyat a descobrir i a estimar”Aquesta oració es refereix exclusivament al català ja que mossèn Cinto era un dels grans poetes catalans.

“els versos catalans em sonen millor que els castellans. Són més purs, els sento més a prop. Els versos d’en Francisco, al costat dels d’en Víctor, són feixucs, tibants, de comèdia. Ara m’adono què vol dir expresar-nos en la nostra llengua. I jo, que feia temps que escrivia el meu dietari en català i no ho havia notat.”

Compara els versos d’en Francisco amb els del Victor i diu que li agraden més els del Victor perquè són en català, al llarg de l’obra es comença a adonar-se de la importància que té el català en la ciutat Barcelonina.

8.2 Rellegiu el monòleg i feu una llista de tots els modismes comparatius, les locucions, les frases fetes i els refranys que hi trobeu.

"... perquè calia que el diner no s'estigués parat." (p.38)
Que el diner es mogui, és a dir, que generi riquessa.

"I jo vull fer el cort fort" (p. 39)
Ser una persona forta de sentiments, és a dir, no derrumbar-se per les situacions

"...quan veuen que es queden per vestir sants>"(p.39)
Sol aplicar-se a la dona soltera a la qual se li passa l'edat per a contreure matrimoni.

Biografia Montserrat Roig

2008-04-16T03:07:00.000-07:00

Barcelona, 1946-1991. Narradora i periodista. Filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop, llicenciada en Filosofia i Lletres (1968) i lectora d’espanyol a la Universitat de Bristol (1972-1973), és un dels noms més representatius del conjunt d’escriptors que es van iniciar literàriament a finals dels seixanta. Autora d’èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (Premi Víctor Català 1970).

Aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres(1977, Premi Sant Jordi 1976) i L’hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes, literaturitzen la història de la petitat burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX.

Són importants temes com les relacions entre les dones, els rols socials que se’ls adjudiquen, la sexualitat femenina, la problemàtica de l’articulació de la seva subjectivitat, el paper de l’escriptura en aquesta articulació, les relacions de poder entre els sexes, etc.

L’autora també féu alguna traducció, i alguna incursió en el teatre, en l’assaig i en altres gèneres.

Professionalitzada en el periodisme des de molt aviat, col·laborà a Tele-exprés, Destino, Triunfo, Cambio 16, Serra d'Or, Avui, etc. i escriví textos literaris per a Lletra de canvi o Els Marges, entre d’altres.

Vicent Andrés i Estellés

2008-03-05T13:04:00.000-08:00

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana, Carme, que sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en l'autor, pel costat del teatre. La guerra civil espanyola fa que deixi els estudis. La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, atès l'empresonament de persones que tenien llibres prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, va cursar la carrera com a becat. L'any 1945 a Navarra va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias".
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català. El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella(1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente i deu mesos després van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit i Primera soledad. La parella va tenir dos fills més.
Després, publicaria Donzell amarg (1958) i L'amant de tota la vida(1966).
Durant els anys seixanta, va organitzar campanyes agressives contra es qui feien esforços redreçament cultural i lingüístic deñs valencians.Aquesta situació de contradicció entre els seus sentiments més profunds i els interessos relacionats mab la subsitèmcia econòmica va durar fins l'any 1971, que és quan decideix publicar els seus versos. Treu a la llum cinc llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de marevelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement. Més endavant, va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià un parell o tres dies després de la mort del dictador Franco. Fruit de la feina de gairebé quatre anys, Mural del País Valencià, es va anar configurant com la cantala dels pobles, de tots els pobles del País Valencià units en l'alegria d'un futur que s'endevinava joiós.
Va conrear altres gèneres literaris. L'única obra de teatr publicada correspon àls poemes escènes Oratoris del nostres temps(1978). També va escriure guions de cinema. Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfics. En prosa té publicada una novel·la breu, El coixinet(1987).
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca un premi de poesia amb el seu nom. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer al desenvolupament del moviement popular de la Nova Cançó i s'hi va relacionar íntimament. L'autor va participar en nombrosos recitals conjunts als´més diversos llocs del Països Catalans. El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita.

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric

Vicent Andrés Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de la perifèria literària que era la València d'aleshores i al voltant dels cenacles on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i alguna vegada els publicava.
Pero no fou fins a l'inici dels anys setanta que la seva obra va protagonitzar l'assalt al carrer i va esdevenir símbol d'un país valencià que despertava. Per fi la literatura valenciana contemporània infantava un poeta exportable i popular. L'operació va ser un èxit cívic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit general de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat.

El compromís cívic del poeta

Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpret dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dles valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil.
Davant l'espectacle de la postguerra, de la misèria i les repressions de tota mena, Estellés palesa el seu tarannà de cronista apassionat i fa un inventari dels personatges i els esdeveniments que constitueixen aquell món.

La temàtica amorosa

La mort, el seu ritual i les al·legories corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obssesiona fins a fer-li associar el sonet amb un taüt, o suscitar el relat premonitori del seu propi enterrament. Al costat d'aquesta bellesa de la mort, hi ha, una atracció obssesiva per l'amor.
Potser un dels trets més cridaners pel que fa a la projecció pública de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe. Així mateix, Estellés associa automàticament amb l'erotisme i amb el cos femení.
Perè en el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tan quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal viscut i fidel com la mort mateixa.

Els procediments retòrics

La poesia d'estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible. Podríem afegir-hi altres recursos, com és l'ús expressiu dels topònims.
Un dels procediments més destacables és el de la paròdia.
L'autor a llegat a la cultura catalana un discurs pastat amb paraula viva, eficaç per a la difusió popular de la poesia i també un referent poètic personalíssim.

Treball Ball robat

2008-02-26T11:27:00.001-08:00

1. Situa deneracionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d'un autor "desclassat"?

Joan Oliver, amb pseudónim de Pere Quart en les seves poesies, està considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana. Va nèiexer a una destacada familia de burguesos en Sabadell, ell era el quart germà, d'once que eren. D'aquí el seu pseudónim de Pere Quart. Va estudiar dret i més tarde va formar junt amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols el Grup de Sabadell. Joan Oliver adopta una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, actitud contrària a les pretensions i el transcendentalisme. Oliver va decantar-se cap al realisme i el compromís.Durant la guerra civil, és va decantar per al bandol repúblicà, s'esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy-en-Brie, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.En 1948 regressa a Barcelona, a on el franquisme es caracteritzava per el autoritarisme i la repressió, va ser pressoner durant tres mesos i tres anys desprès va rebre el premi del President de la República francesa en els Jocs Florals de Paris. Pere Quart mor al 1986. Diem que Joan Oliver és un autor desclassat perquè cal tenir en compte que deixa la classe social a la qual pertany i es posa del bandòl dels repúblicans, està invers en la política catalana contra el franquisme i manté una postura antifeixista.

2. Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català del del tombant del segle.

Al teatre català va haver una censura i una gran prohibició d'expressió en les obres teatrals catalanes. La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora de borrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.Les prohibicions governatives, els criteris de presumpta moralitat, guiaven la censura teatral. La cultura oficial franquista feia del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català que havia de recloure's en la clandestinitat.Van arribar a classificar els espectacles teatrals como a "greument perillosos" els que no s'adeien a la moral catòlica oficial. Era censurada tota referència a l'avortament, l'homosexualitat, l'adulteri o el divorci. Les institucions i normes per a la censura moral dels espectacles aclaries, que no es podien presentar: " vicios o personajes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, concepto frívolo del matrimonio o picarescas de doble sentido, gestos obscenos y provocaciones", en canvi, es toleraven " los argumentos amorosos correctamente expuestos". Encara que a l'hora de la veritat, la pràctica censòria estigués plena de contradiccions. Respecte a les traduccions, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català. En cada temporada, només es podia estrenar una traducció estrangera per cada quatre estrenes d'obres originals d'autors catalans que figuraven en la programació del teatre.Tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana, no podia mantenir-se en cartell més temps del que hi havia figurat l'obra original.Aquesta normativa tan restrictiva no arribà a aplicar-se al peu de la lletra.

3. Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: “Ball robat: la culminació de l’obra
dramàtica de Joan Oliver” dins “El teatre de Joan Oliver”. Barcelona, Institut del Teatre, 1998.

Aquest fragment ens ofereix una visió des del punt de vista de Joan Oliver sobre el tema de l’obra Ball robat: la incapacitat de l’home racional de ser feliç.
L’autor no propasa un model a seguir, sinó que reflecteix la realitat tal com és, amb unes característiques que considera essencials. Oliver analitza la nostra condició humana alhora que es considera tambè com matèria d’anàlisi, es a dir, encara que ell analitza la nostra manera d’actuar s’inclou tambè ja que és home. Per tant, l’autor, per una part, busca el problema de la veritat de l’home, i per altre, l’objectivació d’aquesta recerca general. Aquesta generalització es puntualitza en uns personatges concrets, en aquest cas els tres matrimonis de Ball robat, en un temps determinat, els anys cinquanta.Segons Oliver, l’home està determinat per tres factos: la seva propia realitat íntima, la impossibilitat d’assolir la veritat i la projecció d’això que vols per a uns altres.

4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del “monòleg amb rèpliques”; podries assenyalar-ne alguns?

Anton Pàvlovitx Txèkhov va ser un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia. La seva tècnica es basava en els diàlegs en forma de monòlegs. Oliver, de vegades, ha utilitzat aquesta tècnica.Un exemple dins de l’obra Ball Robat: al primer acte, tenim al matrimoni Mercè-Cugat al llit. La Mercè li confesa al seu marit que està enamorada de l’Oleguer. Joan Oliver utilitza aquesta tècnica en la confessió de la Mercè.
“...Ja està fit, l’estimo i ell ho sa, i així la cosa és molt més greu, oi que sí? Ara tu m’hauries de preguntar, serenament, com un confesor: “I ell,q què, et correspon?” Amb tota la sinceritat de què soc capaç et dirè que no tinc la certesa... “

5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectual; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?

L’Oleguer és un home que menysprea l’intel·lectual, un bon exemple el tenim al Cugat, un home que li agrada llegir i escriure. En Cugat sempre l'aplica a la filosofia y a la seva literatura mentre que l’Oleguer ho aplica a la vida quotidiana y a la seva intenció de ser feliç amb la seva carrera que és el que més l'importa.

6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?

Per a Oliver, l’home es un ser racional incapaç de ser feliç mentre que la bèstia es un ser irracional que pot assolir la felicitat.
En alguns fragments del l'obra Ball Robat, Joan Oliver expressa els conceptes de l'home y la bèstia.Exemples:
Acte primer, pàgina 75

Cugat-Les decepcions són inevitables.He arribat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor,l'única realitat que ens ha estat plenament donada.cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga.Els homes no hem après d'estimar-nos.

Pàgina 75:
Cugat-Jo només sé,ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:lúnica!En aquests fragments destaca la diferencia entre l'home (un ser infeliç) i la bèstia (un animal feliç).

8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió:Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud,el dolor i la infelicitat,malgrat la tendència a ser feliços,¿fins a quin punt Oliver es planteja el perqè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

El tema de l’obra es la incapacitat de l’home racional de ser feliç. Segons Oliver, la solitud, el dolor i la infelicitat son propis de la condició huamana. Aquesta manera de pensar ve de que desprès de la guerra civil es va marxar cap a Santiago de Xile. Tot i sent de la burguesía, es va separar de la seva classe social i es reunir amb els revolucionaris. Amb això vull dir que Oliver ha hagut de passar per dificultads.
En l’obra Ball robat ho mostra a l’epíleg, quan per exemple la Mercè sommia amb haver-se casat amb l’Oleguer, encara que si s’hagues casta amb ell, potser estarien en la mateixa situació que amb el Cugat, és per qaquest motiu que es resignen i es queden tal com estan.

Una lectura de Ball robat

2008-02-17T13:29:00.001-08:00

Oliver va enllestir Ball robat cap al final del 1954. L'aspiració de l'autor en obres com Cataclisme era assenyalar les deficiències morals de la classe burgesa a fi de remarcar-ne la incidència nefasta per al cos social i per a proposar-ne la millora ètica. Ball robat entronca amb la relfexió sobre l'essència de l'ésser humà i en el context de la postguerra. La comèdia d'Oliver té l'encert d'entreteixir un conjunt triangular de paral·lelismes i contrastos que construeixen un artefacte de rellotgeria molt ben ajustat i, de l'altre, ofereixen un comendi de las inquietuds morals i ètiques d'espècimens característics de la burgesia liberal catalana de la postguerra. La construcció d'aqust artefacte comicodramàtic dibuixa diversos nivells de triangulació: 1. tres personatges masculins i tres de femenins que formen tres triangles possbiles; 2. tres espais que ens situen en l'òrbita de relacions privades i semipúbliques de la classe burgesa, i 3. tres temps que, en una estructura triangular (3 actes), graduen el desenvolupament de l'acció.

Els triangles
En la comedia burgesa, la institució del matrimoni no és feta únicament de dos, sinó al més sovint de tres, ja que inevitablement contempla la figura de l'amant.La incorporació d'aquest tercer element és un del motors de l'acció de Ball robat.
En el teixit d'admiracions no del tot correspostes, hi ha uns personatges que expliciten de manera activa la seva predisposició enamoradisa: Mercè envers Oleguer, Núria envers Cugat i Oriol envers Eulàlia. Només hi ha dos personatges que accepten de manera passiva l'envit de la seducció: Eulàlia es complau amb els elogis de Cugat i d'Oriol, mentre que el seu marit, Oleguer, accepta les fantasies de Mercè.
A Ball robat, els integrants dels tres matrimonis transgredeixen tan sols els valors conjugals burgesos en termes de potència subjectiva: tot es queda en una explosió de paraules que se'n va en fum d'imaginacions.
El joc d'expectatives que generen els enamoraments potencials entre les parelles protagonistes té un doble cotrapunt: a) la percepció errònia que els uns tenen dels altres, i b) la consideració diferent que, al cap de deu anys de convivència, un cop passat el pròleg feliç, els mereix la institució del matrimoni.

Els personatges
Els membres de les tres parelles de matrimonis pertanyen a una classe social uniforme des del punt de vusta ecónomic, cultural i lingüístic.Els tres homes protagonistes assumeixen cadascun un reputat estatuts social: l'intel·lectual (Cugat), l'advocat (Oleguer) i l'industrial (Oriol). Les dones, en canvi, redueixen la seva activitat a l'organització de la casai la cura dels fills

L'estructura
La distribució en tres actes i un épileg permet d'encadenar les combinacions binàries que esbossen els triangles potencials i resoldre les equacions possibles en un épileg final.
Al primer acte es planteja el triangle Cugat-Mercè-Oleguer i, alhora, s'anuncia el triangle Cugat-Núria-Oriol.Al segon acte, es dirimeix el triangle Cugat-Mercè-Oleguer. En la primera part del tercer acte, es produeix la topada Oriol-Núria, que anuncia la virulència de l'econtre final. A la darrera part del tercer acte, s'estableix un diàleg en què totes tres dones garlen sobre els seus marits i acaben d'enllestir els preparatius per al sopar d'aniversari. L'epíleg desfà els tres triangles amb el retorn al punt de partida.

L'espai
La disposició triangular queda palesa en la distribució espacial en tres àmbits d'intimitat del matrimoni de filiació burgesa: 1.el dormitori de la parella Cugat-Mercè; 2.la saleta d'estar del matrimoni Oleguer-Eulàlia, i 3.la sala amb terrassa del duo Oriol-Núria.
La progressiva obertura de l'espai(alcova, sala d'estar, terrassa) culmina a l'epíleg: l'acció se situa en un "menjador independent d'un restaurant de luxe", un terreny neutral en què la correlació de les parelles no cal que repongui a la convenció de l'àmbit domèstic conjugal.

El temps
L'obra se seqüencialitza linealment en tres períodes temporals successius: 1.la nit i,després d'una el·lipsi que es marca amb un enfosquiment de l'escena, les primeres hores del matí d'un dia del final de la primavera, el dimecres 19 de juny(acte 1); 2.vint minutsdesprés (acte2), i 3. una mica més tard(acte 3).
Els personatges fan referència tot sovint a un temps psicològic, els deus anys passats en convivència, una dècada que pesa com una llosa sobre els fracassos dels matrimonis repectius.

El desenllaç
L'acció de l'epíleg comença tot just quan Cugat ha enllestit el discrus sobre la felicitat en el sopar de celebració de les bodes de níquel en la primera nit estival. Segons sabem després per boca de Núria, Cugat ha departit sobre la felicitat en termes d'impossibilitat. Les rèpliques a la tesi de Cugat són una mica més optimistes: Eulàlia assegura que la felicitat consisteix a somniar-la i Oriol a recordar-la o a enyorar-la.
En la festa del des`aniversari, els tres matrimonis s'han aparellat segons les raons del cor: Núria-Cugat, Mercè-Oleguer i Eulàlia-Oriol.
Un cop verbalitzada en públic la virtualitat de l'adulteri, s'esvaeix l'embadaliment i ja no és viable l'evasió lírica, platònica, d'una convivència exasperant de deu anys de vida conjugal. Els personatges arriben a la lucidesa extrema quan comproven que la unió de les tres parelles podia haver donat lloc a combinacions diferents.

La censura

2008-02-12T13:24:00.000-08:00

La sordidesa del teatre comercial, l'immobilisme de a major part de la crítica i del públic, les prohibicions governatives, etc, feien molt difícil de programar peces noves en llengua catalana.
L'autarquia de la cultura catalana, en suma, limitaven la incorporació de les noves tendències dramatúrgiques europees o nord.americanesi feien del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre catañà que hi estigués en sintonia i que havia de recloure's en la clandestinitat.
Les instruccions i normes per a la censura moral dels espectacles aclarien que aquest no podien presentar "vicios o personajes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, etc. En canvi, es toleraven "los argumentos amorosos correctamente expuestos".
Al desembre del 1957, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del governs dictatorial espanyol fa fer circular unes normes que limitaven al teatre professional ls representacions d'obres estrangeres en català.

Una cultura sense llibertat

2008-02-12T12:04:00.000-08:00

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista anà acompanyadade l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.
En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català del 1946.
Malgrat les condicions hostils a què s'enfrontava la represa del teatre català, el dramaturg Josep M. de Segarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intents de Sagarra per insinuar nous camins l'obligà a tornar a la fórmula del "poema dramàtic".
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el 1959 el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana, es a dir, el Teatre Romea.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés de traduccions de la dramatúrgia estrangera clàssica i moderna.

Joan Oliver

2008-01-28T12:02:00.001-08:00

Joan Oliver és un autor nascut el 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba. L'any 1928, publica el seu primer llibre i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934. D'altra banda, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de contacte de la seva obra amb l'anomenat "realisme històric".
La seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: la postura crítica contra el poder polític i el conformisme social. Format els anys del noucentisme i les avantguardes, Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís, mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i uns marcats pressupòsits ètics.

Dels origens burgesos al comrpomís

Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Educat, doncs, com a fill de casa bona, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols, entre d'aletres.
L'any 1923, aquests autors es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà preudònims diversos. El 1925 funden les edicions La Mirada. Veiem així com en el grup de Sabadell es combinen la influència avantguardista amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.
D'altra banda, Oliver va col·laborant també en les publicacions importants de l'època. Es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull. Si el primer llibre publicat és del 1928-Una tragèdia a Lil·liput, narracions-, és el 1934 que es dóna a conèixer com a poeta amb el pseudònim que ja sempre més utilitzarà per a aquest gènere: Pere Quart.
La primera gran sotragda en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans. Si Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, l'obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució. Acabada la guerra, s'exiliarà a França, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.

L'exili i el retorn

A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador: col·laborador de Catalunya i de Germanor. Aviat esdevindrà director d'aquesta última i fundarà amb Xavier Benguerel la col·lecció "El Pi de les Tres Branques", on s'editaran des de les Elegies de Bierville de Carles Riba fins al seu propi Saló de tardor, un llibre de poemes melancoliós. De retorn a Catalunya l'any 1948, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; però tres anys més tard rebrà el Premi de President de la República Francesa als jocs florals de París. Director de la primera època de la co·lecció "El Club dels Novel·listes", col·labora amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i treballa des de l'any 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció de la versió castellana del Diccionario Literario Bompiani.
Aquest darrer fet serà important, ja que a l'esmentada editorial hi coneixerà uns quants estudiants universitaris que el valoraran com a mestre i en facilitaran el reconeixement. A més, en aquesta època apareix Vacances pagades(1960), que entronca amb l'anomenat "realisme històric" , en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realitat històrica i social del país. A Vacances pagades, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta.

Del reconeixemnt a la marginació

A partir d'aquest moment, Joan Oliver serà una figura clau en el panorama poètic català i un exemple d'inconformisme. Al 1970 rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i s'abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica.
Mort l'any 1986 a Barcelona, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a un segon terme tant la producció narrativa com la prosa de caire més periodístic o el teatre. Aquest darrer gènere suposa un intent lloable de normalització de l'escena catalana a través del qual Oliver atacava amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials.
En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versalititat lingüística.

Solitud

2007-12-06T03:44:00.001-08:00

Novel·la publicada per capítols setmanals a la revista Joventud del 19 de març de 1904 fins al 20 d'abril de 1905. Els capítols enquadernats i amb una coberta deisseñada per Josep Triadó, formen la primera edició que es va possar a la venda a l'agost de 1905.
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. És una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació amb el seu marit, un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta amagar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.
Aquesta novel·la és l'obra més universal de la narrativa modernista, ja que va tenir una bona acceptació de la crítica literària feminista i va ser tradüida a set llengües.

Treball SOLITUD (Raquel, Patricia, Alba, Tania)

2007-11-25T14:36:00.000-08:00

1)La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de Solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.

·Aiga, trageri, contavi, passavi.
Capítul 3.( Pàg.102)
(-Al Bram ermitana...Sant Ponç, ermitana...!)

2. Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.

a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les cirmcumstàncies dels dos pseudònims emprats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.

b) Cerca també en el seu epistolari, on s’explica els motius dels pseudònims, quina va ser la reacció de Joan Maragall en saber que l’autor de Solitud era una dona. Recorda’t d’esmentar en la bibliografia les fonts utilitzades.

a) Caterina Albert i Paradís es va refugiar sota el pseudònim de Víctor Català per esquivar els perjudicis de l’època sobre una dona escriptora. Va començar la carrera d'escriptora als vint-i-nou anys, quan va guanyar dos premis als Jocs Florals d'Olot de l'any 1898, i hi va participar amb el seu nom real. En aquesta època, realitzava també algunes temptatives poètiques amb el pseudònim de Virgili Alacseal. Caterina Albert va viure amb un gran sofriment la recepció del monòleg guanyador als Jocs Florals d'Olot, La infanticida, quan alguns membres del jurat van considerar que la temàtica i el llenguatge eren massa escandalosos, sobretot perquè provenien d'una ploma femenina. No va representar-se ni publicar-se, i l'autora, escarmentada, no va anar a recollir aquest premi ni cap altre. Mai més va tornar a utilitzar el nom real per signar les seves creacions.Quan dos anys més tard va publicar el primer llibre de versos, El cant dels mesos, va ser el nom del protagonista de la novel·la que estava escrivint, Càlzer d'amargor, qui va signar l'obra i va inaugurar el pseudònim: Víctor Català.
http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3221

3) Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.

Tots dos, llibre i conte, estan ambientats en llocs rurals i al camp, i el tema o el argument són semblants, té un final tràgic.

Com demostreu que heu llegit algun conte? No n'expliqueu l'argument, no n'esmenteu el títol...

4)Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.

Alan Yates el que considera és que el drama rural és una de les creacions mes originals i més representatives de la literatura modernista perquè són histories curtes, ambientades al camp mentre que les altres són novel·les ambientades a la ciutat. És una literatura que es difrencia de les altres.

Caldria ampliar una mica aquesta resposta.

5) El tema de violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?

És en aquest moment quan la Mila no pot més i decideix anar-se'n.

6) Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del passat de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascun d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.

Gaietà:és va casar amb la Lluci que vuit mesos després va morir.(capítol 3)
Milà:La mare de la Milà va morir i es va anar a viure amb els seus oncle. Quan el seu oncle mor, es veu obligada a casar-se amb el MAtias, encara que no l'estima. (capítol 4)

7) Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.

Mila: Una dona jove, maca, sana, insegura. Sempre ha viscut a la plana i al principi no li agrada molt la seva nova vida a la muntanya.La seva relació amb el seu marit en Maties no és molt bona.
La seva personalitat va madurant al llarg de la novel·la que gira al seu voltant i que fa canviar la seva manera de veure les coses, ella es troba en el centre d'un conjunt d'esdeveniments i personatges. La Mila es contraposa a la personalitat d'en Matias, és tot el contrari del seu marit, a qui no estima i això li fa sentir-se insatisfeta. S'emparella amb el pastor encara que entre ells dos no passi res, però entre aquests personatges hi ha certa complicitat i s'estimen d'una forma molt especial, l'únic consol de la dona és l'amistat que té amb aquest. Potser sigui el personatge més complex de la novel·la i això la converteix en el personatge central, ja que tota la història l'envolta. En una ocasió la comparen amb una gata moixa.
Pastor (Gaietà):
“Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava molta cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.
La Mila creu que es molt més jove, encara que realment en tingui gairebé 64.
Fa costat a la Mila durant tota la història, guia i protector d'aquesta, l'ajuda a evolucionar psicològicament, li fa companyia i li explica un munt d'històries, representa el costat bo de la natura, es contraposa a l'Ànima, pel qual no sent gran simpatia ja que el coneix massa bé. Té cura d'en Baldiret i poseeix gran poder de paraula, ja que és molt sabi. Composa rondaies utilitzant la paraula viva, una teoria poètica que diu que la poesia ha de sortir del teu interior, ell deia que les rondaies que explicava li sortien de dins.
Maties:
El marit de la Mila és un home gras, covard, ignorant, sense ambicions i gandul, ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau. És incapaç d'entendre a la seva dona. Fa vendre a la Mila la caseta del seu oncle i la porta a una ermita de la muntanya on conèix a l'Ànima de qui es fa un gran amic i es deixa influïr pels seus mals consells. Durant el transcurs del temps reb un gran canvi, pasa de ser una persona “estàtica” a convertirse en un adicte al joc, una persona roïna i egoista, fins hi tot s'aprima.
Ànima:
Personatge negatiu de l'obra. “Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.”
“Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.”
“Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si haguès estat socarrat.”
És un caçador i representa tot lo dolent de la natura, la violència i la destrucció. La seva funció és fer que la tragèdia s'incorpori a l'univers de ficció i el domini. Influeix sobre en Matias i el corrompeix, fa que es torni com ell. Es provoca una lluita de les dues forces contraries, pastor-ànima amb la Mila com a centre.
Al contrari del pastor li costa explicar-se, té la veu ronca. De mirada esquerpa i espantadissa.

8. A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció tenen?

Actitud d’ella enfront d’ells.
Gaietà. És l’única persona que l’ajuda en els seus problemes i que fa que es senti bé. Se sent atrïda per ell i fins i tot sent desitjos, però això s'acaba quan s'assabenta que té 64 anys.

Matias. Pensa que és un covard, un gandul. No la tracta com la seva dona, sí no com una persona qualsevol.
Ànima. Ella el descriu com una bèstia. Acaba sent la seva víctima, ja que al final de l’obra la viola.
Arnau. Desperta en ella una passió que acaba negant.

Baldiret. Ho sent com si fos el seu fill.
Acitud d’ells enfront d’ella.
Gaietà. Ell no sent el mateix que ella. La veu com una filla, una pobra dona que carrega amb el seu marit.
Matias. No li fa cas, la tracta com si fos qualsevol persona.
Ànima. Només la vol per satisfer les seves necessitats sexuals.
Arnau. Està enamorat d’ella. Cancel·la la seva boda amb l’altra dona per poder casar-se amb la Mila.
Baldiret. La veu com una mare.

El Gaietà és qui juga el paper d’antagonista.
Matias. Marit de la Mila.
Ànima. La Mila és la seva víctima.
Arnau. L’enamorat de la Mila.
Baldiret. És com si fos el fill de la Mila.

9.La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.

SOPA DE PA

Ingredients;
·Unes cuantes gotes d’oli
·Farigola
·Pa
·Aigua
·All

CARGOLS

S’agafen de la muntanya ,es posen a la paella per rostir-los. Simbolitza la riquesa que hi ha a la muntanya de que els cargols estan bons.

CONILL

Cuinar-lo ben al foc. Simbolitza amb el qui és caçat,però en aquest cas l’Anima és el caçador que caça tot tipus de conills siguin com siguin.

MENESTRA

En primer lloc es trosseja el tomàquet i la ceba per fer el sofregit,una vegada sofregit s’afegeix la farina i el pimentò amb cura de que no es cremi.Després es posen a bullir les faves pelades,els pesols,les carxofes i les patates pelades i trossejades.L’enciam trossejat també i a continuació s’afegeix l’aigua cobrint-ho tot.Una vegada bullint s’afegeix el sofregit,al final de la coció afegim la sal i una miqueta d’oli. Per servir-ho a al taula li pots posar o bé una miqueta d’oli verge,pernill o bé un ou torrat.

10) Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.

·LA PUJADA :
És un camí simbólic. La Mila no es coneix interiorment. Està a disgust perquè mentre va pujant per la muntanya s'adóna de que, encara que tingui el seu marit, se sent tota sola. Li ha suposat deixar la seva fam per anar-se'n a un lloc solitari.

·LA DEVALLADA
És quan la Mila reflexiona sobre ella mateixa i sobre la soledat que està vivint. És aun parla amb el Matias i li diu que vol anar-sen, ell l'intenta convèncer-la que es quedi però no ho aconsegueix, ja que ella està decidida a anar-se.

Hi ha altres elements simbòlics que no esmenteu.

11) Narrativa dins de la narrativa. A Solitud, el fil de la història principal és trencat per les rondalles i històries que explica el pastor. Són referències de tipus mític i popular que es poden classificar en apartats diferents: rondalles, llegendes, creences...

a) Mira de classificar tot aquest material mític i rondallístic. Fes un quadre indicant-ne el títol, un breu resum argumental, etc.

Capítol 3. ClarorTítol: Les LlufesUn vell asceta que ha rebutjat riqueses, poder i saviesa, però que és temptat per Floridalba, una de les llufes amb un petó "Puix d'ençà que el món és món, s'ha pas trobat encara beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l'home, per sant que sia, com un petó de fembra"; el vell mor d'amor i encara se li sent la veu que crida l'enamorada.
Capítol 12.Vida enrera.Títol: Senyor de Llisquens.Descriu la venjança d'una violació. "La Creu", destruïda per un llamp quan un descregut hi penjà un esquellerinc, que encara se sent quan passa una desgràcia a la muntanya.

b) Sintetitza les conclusions a què arriba la Mila (cap. XVII, La nit aquella) quan reflexiona sobre si el seu escepticisme topa o no amb la creença d’aquestes històries.

La Mila estableix un nou concepte de la realitat. S'adona de que està sola i decideix anar-se'n.

No relaciones la resposta amb les històries mítiques o rondalles.

c) La realitat i la irrealitat en les rondalles i creences, fins a quin punt s’interrelacionen en la novel·la? Es pot parlar de “realisme màgic” o “realisme fantàstic” com s’ha fet amb la narrativasud-americana dels anys 50 i 60 o amb Pere Calders, per exemple?

12. Completa el audre següent:

RONDALLES, CREENCES I LLEGENDES DE SOLITUD.

Cap. I
La fita dels Moros i el Torrent mala-sang
Els escalons dels moros.
Referència a l’udol del torrent de Mala sang (El rei Moro agafava noies).

Cap. II
Referència a les Llufes.

Cap. III
L’Orifany.
L’Aigua del Bram.
Referència a les Llufes (encantades).
El torrent de la Mala sang.

Cap. IV
La Sol dels Murons (cabell-Sant Ponç)

Cap. VI
Les Lufes

Cap. XII
Senyor de Llisquens

Cap. XIII
La fita dels Moros

Cap. XIV
La Creu

Cap. XV

Cap. XVI

El Modernisme

2007-11-05T05:52:00.001-08:00

A l'entorn de 1880 comencen a aparèixer unes aptituds noves culturals a Catalunya caracteritzades per la voluntat de modernització.
El nucli i promotor d'aquestes aptituds és la revista L'Avens (1881-1884).
El modernisme sorgeix com a moviment al 1882, quan un conjunt de renovadors( autors, escriptors...) comparteixen un mateix programa.
L'article "Viure del passat", de Jaume Brossa, les exposicions de Rusiñol, els articles de Maragall, les festes modernistes a sitges i l'Avenç(2º època) donaran l'arribada a un moviment que pretén renovar la vida cultural catalana.
En l'article "Viure del passat", de Jaume Brossa, queda ben definit que el modernisme hauria de:

·Demostrar que té voluntat d'arrancar el Renaixement.
·Demostrar que té la voluntat d'acostar-se a l'actualitat Europea.
·Demostrar que té la voluntat de tenir una literatura amb llenguatge propi per cosmopolita.

La primera etapa(1882-1900), és una etapa de formació i preparació on els modernistes buscaran els seus models. Aquest models reuneixen unes característiques comunes:

·Rebutjar la seva societat.
·Replegament en un mateix.
·Creació de paradisos artificials.
.Concepció de l'artista com a ésser superior.

Els modernistes se sentiran molt propers als ideals dels prerafaelites(model 1). Aquests s'oposen a la industrialització de l'art, a l'art de la industrialització, a l'art decoratiu i a la l'art intrascendent.

Proposen:
·Recuperar l'home individual.
·Abandonament del camp.
·Tornar als orígens.
·Medievalisme literari.
·Pintura històrica.
·Misticisme.
·Aproximació a la natura.
El seu lema és "l'art per l'art".

Model 2. Simbolistes francesos("decadentistes").

·Rebuig del positivisme.
·Rebuig del cientifisme naturalista.
·Creació de paradisos artificials substituint a la realitat.
·Renúncia a presentar un món real.

Proposen:
·Recrear un món imaginat, intuït, evocat, ple de sensacions...
·Buscar la musicalitat de sons, crear analogies i associacions.
·Culte de la bellesa com a única forma d'entendre la vida i l'art.

ACTITUDS. Rebuig intel·lectuals/burgesos

·Reacció contra el passat
·Antimaterialisme.
·Anitracionalisme.
·Individualisme
·Desig de sinceritat.
·Reacció contra el progrés científic i tècnic.
·Art= activitat superior.
·Professió= viure per l'art.

L'intel·lectual s'acull a actituds redemptoristes (segueixen el regeneracionisme).

Actituds
·Radicalització: l'artista té un compromís amb la societat a la qual a de "regenerar".
·Populisme anarcoide i messiànic.
L'artista té la capacitat per transformar la societat.

La radicalització està precedida per la desaparició de la revista l'Avenç(1893), i marca l'entrada al decadentisme.

Actituds dels decadentistes: esteticisme.
A través de la revista Catalònia, s'introdueix el model d'annunziò.
·Ideologia nacionalista i messiànica.
·Exaltació de la voluntat.
·Artista guia, profeta de la comunitat.

Aquesta actitud de Catalònia configurarà la segona etapa( 1900-1911).

El modernisme s'assimila com a escola estètica, es parla ara, d'un "modernisme triunfant".
·Renovació de les comarques.
·Revista "Joventut"
· Els burgesos reconeixen l'art

Diversitat d'opcions polítiques
·Suport de la burgesia
·Cosmopolites, vitalistes, regeneracionalistes.

Viure del pasat

2007-10-31T04:24:00.001-07:00

Viure del passat (Jaume Brossa)

Activitats.

1.Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
Brossa critica que el regionalisme és una visió tancada a lo propi, que només et concentres en la teva regió i no mires més allà de les altres nacions. Es tracta d'una visió local.
I de la Renaixença que és una literatura que ja va nèixer antiquada.

2.Fins quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat?
Fins que hi hagi alguna cosa del passat que sigui dolenta.

QUÈ VOL DIR AIXÒ?

3.Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?
Les classes populars. Per què les altres classes només es preocupen per la riquesa i són materialistes.

4.Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria?
Les nacions del nord(Anglaterra, França i Alemanya), ja que és on s'estava fent la literatura més moderna.

5.Encara que a les preguntes anteriors ja s'ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.>
Oblidar-nos del passat i mirar el present, "a èpoques noves, formes d'art noves", cal fixar-se en les nacions del nord.

Discurs de la tercera festa modernista

2007-10-31T04:22:00.002-07:00

Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista, 1894 (Santiado Rusiñol)

Activitats.

1. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

Modernistes- Societat
Poesia- Prosa
Sol i llum- Boira
Sentit comú- Imaginació, intuició
L'art per l'art- L'art comerç
"Pervindre"- present
Somni - realitat
don Quixots Sancho-Panzas
Simbolistes- Decaiguts i mansos
Cosmopolitisme- Amor a la província (Catalunya, etc.)

2.A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?
Poesia: la pau, la tranquil·litat, el somni, la imaginació... I sobretot la minoria, que és capaç d'entendre un text poètic.
Prosa: és refereix a la massa anònima.

3.Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?
Sí, ja que al text s'esmenta la "Santa Poesia" i la "Santa Lluita".

4.Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?
La societat burgesa. Mostra una actitud de menyspreu.

Caterina Albert i Paradís

2007-10-31T04:21:00.001-07:00

Va nèixer a L'Escala (1869-1966) en l'àmbit d'una família de propietaris rurals. Era novel·lista i narradora i també va escriure poesia i monòlegs. Va ser educada per la seva família, només va anar a la l'escola primària del seu poble i un any a un pensionat de Girona. Es va formar de manera autodidacta en els àmbits artístics que li agradaven, especialment la literatura i la pintura.
Comença a publicar alguns escrits a la revista l'Esquella de la Torratxa amb el pseudònim de Virgili Alacseal. Com a resultat de l'escàndol provocat per la seva obra La infanticida, que es va representar en els Jocs Florals d'Olot de l'any 1898, en que presentava una anàlisi de la situació de la dona explotada per la societat rural i primitiva, va adoptar el pseudònim de Víctor Català.
La seva obra en prosa es reconeguda com una de les més importants en català. A més de "Solitud", podem citar "Drames rurals" (1902), "Ombrívoles" (1904) i "Caires vius" (1907).
Els trets més habituals de la narrativa de Víctor Català es desenvolupen en ambients rurals inhòspits amb personatges cruels dominats pel fatalisme.
Aquest esquema es trenca quan escriu la seva ùltima obra, "Jubileu" que transcorre en un ambient urbà (Barcelona) i es de característiques més refinades amb evocacions a la nostàlgia del passat.